IGUAL I L´ ENTORN HUMÀ.
El sobre  ,que em va aplegar amb una puntualitat que insultaria als anglesos , contenia uns folis amb algunes reflexions d´ una de les plomes que combina, amb una millor sintonia i equilibri, la introspecció, la tristesa, la timidesa i el silenci....per esclatar, després, gairebé de cop, dins el seu propi ventall, amb una expressió que, tot i que admiro, i envejo, encara  no sé ,molt bé, com catalogar. M´ explico: en Josep Igual, l´ home de mirada petita però precisa, encara cultiva una literatura evolutiva, té les coses clares...sap el que vol i com ho vol, però està en constant procés de viatge cap a la maduresa, millorant, de manera constant, com un budista que cerca el nirvana. En Josep és molt més, va molt més enllà dels estereotips que s’han creat envers la seva persona, opinions de la resta dels mortals orquestrades , parides i creades,....des dels inferns de l’ànima existencial. Segurament , que no es valora com mereix a aquest benicarlando que, actualment, viu a les terres de l´ Ebre....terres i gents que ja comença a conèixer molt bé, per motius ben diferents....entre d’ells , jo destacaria, la influència, subtil, que ha tingut un altre escriptor, molt arrelat a les seves terres, en Sebastià Joan Arbó.

Segur que ,en Igual ,ha après més d’una cosa perquè, els escriptors, quan s’expressen, d’alguna manera estan ensenyant-nos- A , en Arbó, tampoc, almenys en vida, se li va fer massa justícia, tret que comparteix---tot i les diferències dins el temps—amb en Igual. Aquest ens deia això de l’escriptor de l’altra banda de l´ Ebre: “A tocant de Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga, Arbó és un dels grans de la nostra novel·la de postguerra. En les consideracions i desconsideracions dels autors intervenen molts factors imprevisibles i la memòria del país és curta. Darrerament han reeditat alguna novel·la seua i la biografia de Verdaguer que va fer (molt valenta, per cert)”. Moltes palmadetes a les espatlles, algun que altre Premi, peticions de col·laboracions---mal pagades  o ni això--, que :”...  si , per favor fes-nos un discurset o una presentació “ ,a canvi d’un aperitiu....alguna lloança....Però, dins el món expressiu de les arts ,allò que més hi ha és molta hipocresia i molts personatges que només serveixen per a netejar jaquetes. Els asseguro que,en Josep Igual, ha segut i és, víctima d’això. Ell mai s’ha queixat, almenys davant meu, però en aquest ambient, això es respira , gairebé, de manera constant Aneu a qualsevol presentació de llibres, a qualsevol inauguració d’una exposició artística.....Certament molts individus pateixen de certa afinitat per l’enveja i no pas de la “sana”. I tot perquè en Igual ha aconseguit allò que molts mortals no aconseguirien ni amb una dotzena de reencarnacions. Aquest benicarlando que, tinc entès, jugava al bàsquet per entretindre la ment, fa i viu d’allò que ha volgut ,  d’allò que l’ànima li ha demanat. Treballa amb allò que estima i estima el seu treball I això aixeca ampolles a la resta de conciutadans , sobretot en aquells que han tingut que enterrar molts somnis , sota el ventall de món competitiu....aquestes persones, algunes( gràcies a la bondat , no totes), reaccionen amb l’odi de l’enveja, un verí  molt arrelat impotent e incompetent. Clar per això a l’escriptor---o a l’artista, en general--- sé l sol tractar de dropo, de malfeiner, d’aprofitat i d’altres pitjors qualificatius. Aparentment , en Igual, ho porta bé, com si no anés amb ell, però aquesta redactora, no està dins la seva ànima, almenys té el consol del reconeixement de la majoria de companys escriptors i és que a  en Josep no se’l  té  que perquè jutjar més enllà de com a escriptor... Quin dret, moral o ètic,  tenim nosaltres de jutjar a la resta de mortals?.

Anem a documentar-vos amb les opinions de dues plomes especialitzades amb l’art d’escriure:

         “El bisturí estilístic d’Igual mereix una major atenció” Joan Garí, “El Temps”, 6 de desembre del 2005.
         “La literatura d’Igual és cada cop més transversal, reuneix magistralment els gèneres en un to singular, en una prosa vital i reflexiva, digna seguidora alhora dels nostres millors clàssics”. Jordi Cervera, “De llibres”, Catalunya Cultura, agost 2005.

ELS PAPERS D’UN FUMADOR.
Els papers de l´ interior del sobre(del que vos parlava al principi), tenien un aroma de fum, fum de tabac. Bé, en Igual a més d’escriptor és un fumador constant i un privilegiat, ja que , des de Gener, són molt pocs els que poden presumir de fumar al treball. La mirada d’en Igual a les redaccions, darrere els escriptoris, estava amagada darrera una cortina de fum de tabac negre. Tret que li dona un aire melancòlic, encara més accentuat,a la seva persistent timidesa....aire d’escriptor en blanc i negre, només li manca la botella de whisky i el so d’alguna gola d’esgarrada cantant un “blues”.

QÜESTIÓ DEL PER QUÈ CREATIU.
En Igual es va apropar al món de la creació d’una manera que després a cultivat més, com ell mateix admeteix: “En l’adolescència, intentant fer una cançó amb la guitarra”.
Allò primer que vaig llegir d´Igual van ésser varius quaderns de poesia, però què és o què es considera “En tot el que faig hi ha el solatge de la poesia. Un gènere i l’altre es poden enriquir perfectament”. Dins el camp poètic ens explica: “Hi tinc dos registres, un més realista, en llibres com “Lector d’esperes”, del 1990,, i un altre més experimentalista, en obres com “Rebotiga del brocanter” ( editat el 2000)”.
A tots els narradors a l’hora de plasmar històries, de contar-les, els motiva quelcom, una mena de moll que els aixeca de la cadira cap a la ploma: “Qualsevol anècdota o observació pot engegar la primera espurna per posar-se a contar un història. En literatura és tan important el sentit com la forma. Han d’anar ben relligats. Aquesta és la gran prova de foc i per sortir-te’n cal tenir quanta més tècnica millor. “.
UNA QÜESTIÓ DE GUST LITERARI.
Tots els lectors tenen llibres i escriptors de referència, com a miralls on mirar-se….camins que els serveixen de guia i de fita…” com a model, en Josep Pla. Una de les primeres proses de la nostra literatura…i per coherència amb el que he dit abans, “El quadern gris”, però podria  afegir-ne altres com “A la recerca dels temps perdut”, de Marcel Proust”. 
No puc deixar de pensar en que si en James Joyce estigués viu se’n faria creus de la gran quantitat d’escriptors i lectors que el fiquen com a exemple ,a ell i a més d’una de les seves obres , de no poder amb una lectura, tret que no té res a veure amb la qualitat que la narració pot tindre…un exemple de llibre que es resisteix a la lectura d´Igual: ““Finnegan’s wake”, de James Joyce. És un artefacte verbal ple de dobles sentits i molts jocs fonètics i conceptuals. Intraduïble. I el meu anglès no és prou bo com per llegir-lo de l’original.”.
Ens interessa, pot ser per agafar exemple, què és allò actualment  que està llegint aquesta mena de monstre de les nostres lletres , “El “Diario” de Witold Gombrowicz, una obra total, i “El regreso del Húligan”, del romanès  Norman Manea, que m’ha fet arribar un lector molt amable que tinc a València i és un llibre extraordinari”. 

Però el neguit que inspira és un altre moviment dins el sentiment de l’escriptor; qui inspira a Igual ?;  dins la poesia, ens confessa, Ausies March i , dins el particular món narratiu, en Marcel Proust .

Hi ha mites que ens fan anar més enllà amb les entrevistes. Es reconeixerà algun dia la figura de Joan Fuster? “Fuster és un dels grans assagistes europeus del segle XX. Això ho sap qualsevol persona una mica il·lustrada. Un dia d’aquests, com ja està passant, vindran els italians o els francesos a dir-nos el que hem tingut, perquè nosaltres sembla que encara no ens ho acabem de creure. En aquest aspecte som encara bastant provincians”.

Volem anar més enllà:  penses que dins el nostre entorn hi ha escriptors i escriptores que estan devaluats i amb els quals no es fa justícia? Fica exemples.“En totes les literatures hi ha outsiders que són grans escriptors, però no es presten a determinades coses. En puritat és molt millor observar que ser observat, per a aquest ofici... Per exemple, entre nosaltres, el cas de Jesús Montcada, que s’ha hagut de morir per a dir sense embuts que ho feia molt i molt bé.  Molts no tenen la presència que caldria per tal que tinguem notícia de les seves obres. Però en un país on els autors en la llengua pròpia estan mig vetats a les televisions i altres mitjans, doncs això ja passa. La situació té l’aspecte d’un absurd exili interior. Amb tot, bastants, amb molt bon criteri, no es presten a sortir a segons quina foto. Amb la xarxa tot això va tenint més remei, allà trobes la informació, però segueixen havent-hi dèficits inexplicables ».

IGUAL, CANTAUTOR.
Josep Igual també cultivat la vessant de compondre lletres ,per a cantar-les, apegat, això sí, a una guitarra i acompanyat d’un dels millors músics, i dels més exigents, que ha parit aquest Maestrat:“… tocant de Juanjo Villarroya hem fets bastants recitals darrerament i estem preparant-ne d’altres que hi ha programats. A finals de febrer estarem a Benicarló al Mucbe. Presentarem cançons noves i tocarem material que ha quedat darrerament una mica bandejat. Segueixo escrivint cançons, però vaig molt més lent que amb els papers ».

UN TEMPS DINS LA PREMSA.
Personalment vaig conèixer a en Igual, com a lectora, amb “Lector d’esperes”….després vaig seguir-lo i ja varem coincidir: jo com a redactora i ell, com a col·laborador i columnista, ja vinculat dins el món  del periodisme i de la informació. En Igual té les coses clares i es caracteritza per no mossegar-se massa la llengua, és per això que el volem sotmetre’l a una mena d’interrogatori al voltant d’aquest món. A veure què ens diu.

 “Vaig aprendre molt. El periodisme et dóna una notícia directa de com són fetes les coses, la societat, la gent... No és mala escola. I, al capdavall, escriure és escriure, independentment del format”.

Sempre, quan s’informa, hi ha notícies de les que no voldries tindre que informar i d’altres que desitges signar per damunt de tot…Quin esdeveniment et va entristir tindre que informar? « La mort d’alguna personalitat amiga”.Per tal de compensar:de quina notícia t’hagués agradat informar i no vas poder?“ De l’augment dels pressupostos i els programes culturals dels nostres ajuntaments, per exemple. Hauria estat bé”.

Parlem de l’ètica periodística?, o millor callar per no emprenyar ningú...?, ens arrisquem i li preguntem: dins el món de la informació hi ha rigor o més aviat es conta allò que al lector li agrada llegir, sense analitzar ni aprofundir periodísticament?“Dins el món de la informació hi ha posats massa interesso que poc tenen a vore amb el bon periodisme i la voluntat de servei i filtre crític que hauria de tenir. El cercar l’espectacle i la banalitat van matant el bon periodisme”. 

Ara, alguns dels lectors de les seves columnes, l’enyorem ,i no poc, per què va dir adén?

“Discrepava d’alguns criteris dels quals podia semblar que n’era còmplice i vaig decidir invertir més temps en els llibres i les altres coses meues”. De totes formes recalca:” De vegades em demanen algun article. Normalment se’n van cap al nord, darrerament, o a alguna revista més o menys especialitzada. I ja t’he dit que faig recitals i feines editorials”.

UNA QÜESTIÓ DE MERCAT I DE LECTORS.
Conta’ns un xic quines són les teves darreres incursions dins el món de la literatura. Fica’ns al dia de la teua bibliografia.
 “El 2004 vaig publicar “El rastre dels dies” (Onada edicions) i l’ any passat “Torn de nit”  que va guanyar un premi de narrativa a l’Ametlla de Mar i ha editat March editor, a Barcelona. He acabat un llibre de retrats literaris, “Retrats de butxaca” es diu, que sortirà d’ací a poc i del que farem la presentació binicarlanda el dia 4 de març. També ha aparegut un llibre amb fotografies de diversos autors amb detalls arquitectònics binicarlandos. Em van encarregar posar uns textos d’acompanyament i ha quedat un llibre suggerent, dissenyat per Ramon París i editat per Alambor i Onada en coedició. Aquest també s’ha de presentar ja, però no en sé el dia”.

Per què el lector sempre prefereix allò més fàcil?  “Un bon lector tria qualitat. Qui compra manuals d’ auto-ajuda i productes semblants busca una altra cosa en un llibre. Però això no és literatura necessàriament, estem parlant d’això, de productes editorials”.

 Les campanyes de marketing, publicitat i promocions marquen el nombre de vendes més que la qualitat? Creus que funciona el boca-orella?

“Un editor és un senyor que vol vendre llibres i és lògic que els
promocioni com crega convenient. Ara, la promoció no ho és tot, en cas contrari tots encertarien en cada títol. Hi ha altres factors... La crítica, el boca-orella, la trajectòria de l’autor. El mercat i les seues lleis han entrat de ple al món editorial, però no s’hauria d’oblidar el valor cultural afegit que té un llibre. Encara hi ha molts editors que creuen en la literatura. No són els més potents, però van aguantant”.

UNA QÜESTIÓ DE NIVELLS I AVALUACIONS.
Hi ha nivell entre les persones que fan creació a les nostres terres? “Jo crec que sí. Hi ha quatre o cinc autors que estan fent coses molt dignes. Per a la poca tradició literària que hem tingut, sembla una autèntica renaixença”. Ets dels que pensa que en la nostra llengua hi ha millor nivell en  poesia que en narrativa? “Hi ha bon nivell en tots dos gèneres, i també en assaig. Un nivell perfectament homologable al de les nostres literatures veïnes”.
Li preguntem , li demanem, que avalua la salut, a  la nostra comarca, en  el panorama cultural? “ Té una mala salut de ferro. Alguns esforços arriben lluny. De vegades, més valorats a fora que a casa. Però això és un dels nostres mals endèmics. Els sants de fora sembla que fan més miracles. Han de dir-nos a València o Barcelona si un veí nostre té talent o no”.
L’ESCRIPTOR PRESENT I EL SEU DESTÍ…..
El dia a dia.
Com és un dia qualsevol a la vida de l’escriptor ?.“Bastant rutinari. Semblo més un oficinista disciplinat que altra cosa. Escric als matins i  a les tardes faig treballs editorials, llegeixo a la nit . A no ser que haja de viatjar per cantar en algun lloc, o per participar en algun acte o altre, o per coses de la feina, llavors aquesta dinàmica es trenca, òbviament”. Com se’l veu..”
Jo el veig com un escriptor de pensaments, un escriptor que crea, fins i tot els seus personatges des de dins, des del fetge per ficar-los, després ,a la societat i donar-los al conèixer al lector...Ara, li pregunto: fas que tots reflexionem i ens veiem, fins i tot, reflectits... Ets conscient de que aquestes històries, per bones i interessants que siguin i per ben escrites que estiguin, no són valorades pel públic que sol preferir el “best-seller” – tot i que s’ aquests n’hi també de ben escrits? “ La literatura que faig darrerament té molt d’hibridesa. Hi entren les idees o l’apunt líric en plena narració. No estic inventant res, per suposat, Sergio Pitol i molts altres ja fa temps que practiquen aquesta literatura transversal. A poc a poc aquesta aposta es va obrint predicament entre la novel·la de trama i detall. I crec que amb el fetge no he escrit res. És millor que tot passe per cervell, al meu modest entendre”. 
Parlem de futur.

 Hi ha futur dins la nostra literatura, tenint en compte  el nostre entorn més proper? “El futur de la nostra literatura va lligat íntimament amb el futur de la llengua. I, com tantes altres vegades, la cosa pinta dura per les grotesques polititzacions enverinades que veiem gairebé cada dia. Però el nostre compromís és seguir treballant el millor possible, sense complexos, i seguir lluitant”.

Què prepares actualment? Ja penses en preparar quelcom per al  futur... Novel·la, poesia?
       “Han de sortir els “Retrats de butxaca” que t’he dit. Això ja està enllestit. I treballo sobre una col·lecció de relats breus i sobre uns poemes. A més, segueixo afegint notes al meu dietari, format que em permet fer aqueixa prosa que barreja els gèneres a plaer”.