Ambientada entre les dècades dels anys quaranta i cinquanta del segle xx, El pont de la solitud ens trasllada a un temps marcat pels estralls de la guerra civil espanyola i les guerres europees. Perfumada amb les olors de la postguerra, aquesta novel·la ens relata les vicissituds d’uns anys en què la misèria, la fam i les malalties eren el pa de cada dia. Amb tot, hi descobrim uns personatges que tiren endavant malgrat les adversitats i les desigualtats socials amb valentia. Mentre molts s’enriquien aprofitant-se de la desesperació dels altres, l’estraperlo fou l’única alternativa per fer surar les economies familiars més castigades.

En un ambient dominat per la repressió franquista i el nacionalcatolicisme, un grup de presoners republicans foren obligats a treballar en la construcció de la via ferroviària de la Val de Zafán i s’incorporaren a l’activitat diària d’una vila de la vora de l’Ebre. Aquest fet fou el punt de partida d’una història que portà la Paula, la protagonista, a haver d’afrontar situacions inesperades que li marcaren el destí.

Francesca Aliern Pons, nascuda a Xerta (Tarragona), és una novel·lista compromesa. Autodidacta i gran lectora, ha desenvolupat diverses tasques laborals, algunes de les quals li han permès de viure experiències molt enriquidores, així com apropar-se als problemes dels ambients marginals i els col·lectius més desfavorits de la nostra societat; en els quals sovint ha trobat la matèria per confeccionar les seues novel·les. Fidel a la seua pròpia llibertat, ningú no li imposa res; escriu per vocació i quasi mai improvisa. La seua obra, amb un llenguatge proper, es basa en fets reals i quotidians; la vida li ofereix material humà suficient perquè fuja de la invenció.
Guardonada amb diversos premis literaris, la majoria de les seues novel·les han estat reeditades; la qual cosa demostra la gran acceptació de la seua prolífica obra: Xerta. Recull popular (1995), Records i memòries al voltant d’uns murs (1996), Un otoño, toda una vida (1997), No llores, Laura (1999), El batec de l’aigua (2000), La canela (2001), Misererenobis (2002), La menestrala (2003) i La historia innecesaria (2004). Col·labora habitualment en la premsa local i participa en obres col·lectives, com ara els reculls de narracions El brogit de l’Ebre (2003) i Otras voces (2003, traduït al francès).